1. La nova Junta de Sala Cabañes prepara una petita revolució a l’entitat (Capgros 7 octubre 2009).

    

    

               Que la Sala esta en crisi i dividida no es cap secret. Nomes cal tenir en compte el percentatge de confiança que es va donar al, llavors candidat a la Presidència,  en la Assemblea del passat Juliol, gaire be ho diu tot.

    

   Que en la ultima Assemblea, teòricament la que dona al tret de sortida a PASTORETS, quasi be no es parlés de res, que ja no es sabés, d’aquest Espectacle i que es parlessin bajanades varies, per les quals no fa cap falta convocar una Assemblea, també ve a dir que la crisi, encara que no oberta , existeix.

    

   Dit això, llegeixo l’article del Capgròs, i la confusió de conceptes pren una dimensió desconeguda.

   Primer: S’organitza una comissió  de programació per decidir les obres ……..”el perfil d’obres que volem” . No senyor, es equivocat el concepte, seria millor dir el perfil d’obres que mes puguin interessar al public.i que omplin La Sala.

   Segon: O s’és amateur o professional, a que ve aquest nou terme de semi-profesional ¿?. Senzillament crec que ben explicat vol dir que els que vinguin de fora a posar la cullerada cobraran i els de dintre que faran la feina no veuran un cèntim. Es això ¿?. No seria la primera vegada que una cosa així succeeix a La Sala. però per favor, diguem-ho per el seu nom i no inventem conceptes fora de lloc.

   Tercer: Es rocambolesc pensar, i a mes dir-ho, que es buscarà un espai fora del Centre Catòlic per fer obres mes arriscades. Que s’expliqui be que volen dir amb això, perquè el meu curt enteniment sàpiga, a Mataró, no hi han masses opcions per anar a representar obres per mes arriscades que siguin. O es això o tal vegada es vulgui muntar algun porno.

   Quart: En un requadro, quasi be imperceptible, en el mateix article, es toca el tema del nou Teatre. Per el tamany de la lletra del text i les dimensions del requadre en qüestió vol significar que aquest tema”esta madurant”, o sigui a la nevera congelat i sense cap vista a curt termini. Perquè la veritat es que no saben con sortir de l’embolic que en el seu dia es va vendre a La assemblea de Socis del Centre Catòlic, que al cap i la fi es qui te l’ultima paraula al respecte. I aquí si que La Junta de Sala Cabañes tindrà que acceptar (o no??) la decisió que es pugui prendre.

   Cinquè: Del tema Pastorets, no cal fe cap menció especial. Seguiran com sempre, amb mes bo o mes mal rotllo, però igual. O potser s’apliqui el concepte de semi-professional, que el Director sigui una persona del Institut del Teatre, per exemple, i els demès els de sempre, amb un matis, els de sempre desprès de la neteja que sens dubte es farà, tal i com es va fer en la cèlebre temporada de la fugida general. Ben mirat la podríem anomenar la fugida d’Egipte.

    

   SENYORS, DEIXIN-SE ESTAR DE REVOLUCIONS INTERNES I OBSCURANTISMES I COSES POC TRANSPARENTS, I DEDIQUIN-SE A ENRIQUIR EL PANORAMA TEATRAL QUE A MATARO PROU FALTA L’HI FA.

    

   Mataro, 8 octubre 2009. 

VOTACIONS AL PARLAMENT EUROPEU

Vagi per endavant que fa molt de temps que he perdut els colors (no els papers) politics. També es ben cert que es pot interpretar aquest post com una apologia a
la demagògia. Res mes lluny de la meva intenció.

Doncs avui, escoltant les noticies de varies Emissores de Radio (perquè d’una sola no te’n pots fiar), em preguntava a qui i a que votar. I no he aconseguit trobar una resposta coherent que em convencés d’aquest dilema.

Primer: A QUI ??. Gran pregunta. Coneixem de sobra les forces politiques quines son i quins personatges representen. Però en aquest cas com les dialèctiques no han set les pròpies d’una campanya electoral, sigui amb la clau que sigui, a mi al menys m’han resultat del tot desconeguts.

Segon: A QUE ??. Un altre misteri. Jo tenia la impressió que es tenien que votar a uns senyors que ens representessin al Parlament Europeu. Pobre de mi ¡¡. Anava errat. No n’he sentit res d’Europa.

He sentit parlar d’avions, de eleccions porcines, de cinquanta dos sicaris de vigilància d’un EX, de “trajes” (no traques) a Valencia, d’amors impossibles a Castelló, de que si uns anaven “fumats”, que si en el algun carrer de Madrid amb nom italià hi havia una plantació del que fumaven els altres, de superposicions planetàries….. i així, i recordant aquest trist impàs pre.electoral, en podria anar dient fins a les pròximes eleccions.

Senyors professionals de la política, els hi faig una pregunta que m’agradaria em responguessin no en clau política perquè el meu intel·lecte ja no hi arriba, sinó amb paraules que pugui entendre, i encara que sonin gruixudes:

            Amb tot aquest desgavell que em sentit i viscut, a QUI i a QUE tenim que votar.???

Com que, m’imagino que no tindré cap resposta, preferiré quedar-me a casa. I com jo molts d’altres.

El que ens han fet “patir”, nomes em diu clar una cosa EUROPA encara queda molt lluny.

No hi dic jo. Son vostès els que m’han obert els ulls, demostrant el despreci que senten per tot l’electorat i el gran apreci que tenen vers el seus Partits.

Demà serà un altre dia.

‘Jo en vull
18’ guanya tres premis al Trofeu de Teatre Vila de Gràcia. (El Tot Mataró 18 Març 2009).

Per fi.¡¡¡¡¡¡¡. Estic content per dos motius:

1er.- Perquè el jovent està demostrant que pot tirar endavant projectes, que encara que no siguin de gran format i d’una opulència fastuosa, no per això. no tenen la seva importància en el mon del teatre i es palpa que aquests joves treballant amb il·lusió i que si hi ha continuïtat i es saben fer be les coses, el públic de Mataró o d’allà on sigui ho agrairà. Estem mancats d’idees fresques que donin un tomb a tanta mediocritat que ens envolta.

2on.- Perquè a veure si les veus critiques, que sembla que res del que es munta a la Sala els hi sembla be, d’una vegada es retratant. I en lloc de fer criques “destructives” que minen i desencantant a tot Deu, fan els deures, i públicament reconeixen el mèrit d’aquest Premi.

No es per el premi, en si,  que entre altres coses no condueix enlloc, sinó per donar anims i ben merescuts als qui han participat en el muntatge.

I per acabar voldria, si els “negatius” m’ho permeten, i amb el bon “saber fer” de

tots plegats, desterrar aquella frase de Grouxo Marx que deia: “M’he divertit

molt amb aquesta obra de teatre, sobretot, en el entreacte.”

Un compte encara pendent

La Sala Cabañes representa per primer cop ‘El cafè de la Marina’

Comas Soler
dimecres, 25 febrer 2009

Sorgida inicialment només com un exercici de l’aula de lectura teatral existent al Centre Catòlic i que el mateix Maicas i l’Encarna Hernàndez encapçalen des de fa temps, el mèrit principal de la proposta és el d’esmenar un oblit injustificat i posar per primera vegada en escena al quasi centenari teatre de la Riera aquesta important obra de Josep Maria de Sagarra.  

Poema dramàtic  
Costa d’entendre que un autor tan extraordinàriament prolífic i tan popular com Josep Maria de Sagarra (1894-1961), que durant més de quaranta anys del segle passat va ser el principal referent del teatre català, estigui tan infrarepresentat en el repertori històric de la Sala Cabañes. Només hi té quatre obres escadusseres, si s’exceptua la més sovintejada, ‘La ferida lluminosa’, que va ser la preferida pel nacional-catolicisme imperant durant el règim franquista. Ara, amb ‘El cafè de la Marina’, Maicas recupera un dels poemes dramàtics més característics de la vasta producció de l’autor.  

Compost amb versos decasíl·labs blancs, va ser escrit l’any 1933 i s’inspira en ‘Marius’, una comèdia del dramaturg francès Marcel Pagnol que s’havia estrenat a París quatre anys abans i que el mateix Sagarra havia traduït. Així traça un retaule colorista d’una vila marinera i hi evoca de manera atemporal tant la tristor i les penúries de la vida dels pescadors i les seves famílies, com la duresa de la feina que han de fer. Tot plegat li serveix per embolcallar el drama de Caterina, la noia que ha patit un engany amorós i ha d’amagar un secret inconfessable.

El relat, confegit amb un especial ressò poètic, recrea el parlar popular de la gent de mar, amb els seus girs, aforismes, metàfores o exabruptes, i constitueix tota una lliçó de riquesa lèxica. Alguns estudiosos, com ara Xavier Fàbregas o Ricard Salvat consideren que ‘El cafè de la Marina’ és de les peces més aconseguides en la creació teatral de Josep Maria de Sagarra.

Bons objectius, resultats no tant
La dimensió didàctica de l’opció feta per en Carles Maicas no consisteix només en dur a terme la reparació pendent per la llarga postergació de l’obra de referència, sinó que vol propiciar la seva descoberta al públic actual. Aprofita, a més, la circumstància per posar en valor el treball fet a l’aula de lectura teatral, per experimentar amb un elenc intergeneracional i per desfogar uns quants actors i actrius de l’ampla pedrera de la Sala Cabañes que habitualment no tenen massa paper. Fins aquí tot són objectius lloables. Una altra cosa ben diferent és judicar si s’aconsegueixen o no. Perquè si un text clàssic perdura gràcies a les successives visions que se’n fan al llarg del temps, la que ofereix el muntatge de Maicas és bastant borrosa. Pel que fa a l’escenografia, de caient realista, barreja elements d’esquematisme i d’enfarfegament decoratiu i el que en resulta ve a ser un pastitx. En el pla interpretatiu, no aconsegueix arrodonir ni els personatges, ni les situacions. Al voler allunyar-se d’una posada en escena massa canònica, acaba fent tentines entre el melodrama i el sainet. La funció avança a rodolons, hi ha força rèpliques mal col·locades, tampoc no s’encerta en la dicció, i la subtilitat expressiva del vers de Sagarra queda malparada.

A desgrat de l’èxit en l’assistència i en la generosa acollida del públic, la impressió que se’n treu és que és un treball a mig fer. El seu resultat queda per dessota del potencial artístic i tècnic del teatre del Centre Catòlic, que és molt considerable. En certa manera, doncs, ‘El cafè de la Marina’ continua essent un compte pendent.

Entre tots tindrem que mirar d’acabar la feina començada i no deixar-la a mitges tintes, deixar un compte pendent no es bo per ningù.
Sempre es te que respectar la critica, però això no vol dir que ens dessanimem. Al contrari, es tindria que considerar, vertaderament que es el que toca corretgir i esmenar-ho si cal i si entre en el plan del Director. Jo no soc el mes indicat per prendre cap mesura.
Anims a tots i endevant ¡¡¡¡¡.

CREC QUE HEM DISFRUTAT I EM FET DISFRUTAR.

Em fet la tercera representació de El Cafè de
la Marina de Josep Mª de Segarra.

Han set quasi gaire be un any de esforçar-nos a aprendre un text que al principi semblava que ens venia gran a tots plegats, però que, amb voluntat i guiats per un bon Director (si, amb majúscula) em aconseguit tirar endavant.

La posada en escena d’aquesta Obra era un repte, tant per els actors com per el propi Director, molt agosarat.

En primer lloc, un clàssic no te mitges tintes, o es fa tal com Déu mana, o no es fa.

En segon terme es te que agrair la confiança de en Carles Maicas en incorporar elements sense massa experiència, amb el risc que això comporta. Però, una vegada mes, s’ha demostrat que a la Sala, encara hi ha gent que no es pren el muntatge d’una peça teatral, buscant el seu beneplàcit interior, i posterior èxit, sinó que s’esforça amb una labor docent que tots plegats crec, sincerament, em d’agrair.

Dons be, al meu parer es que s’ha aconseguit l’objectiu. Primer que el muntatge s’ha fet amb cara i ulls i el  públic així ho ha dit. I segon, tots el que hem participat en l’obra, em sortit reforçats en les nostres actituds i aptituds teatrals.

Es tant sols una reflexió el que escric, i qui ho llegeixi que s’ho prengui com a tal. Es per això, que jo, que he viscut de dins tot el que s’ha cuinat, voldria donar, públicament, les gracies a totes les companyes i companys que a la mida de les nostres limitacions, hem participat en aquesta edició de El Cafè de la Marina.

Gracies per les bones estones viscudes.

Gracies per el bon tarannà de tota la gent.

Gracies per la complicitat que em viscut darrera els nostres personatges.

Gracies, en fi, per el bon rotllo que em pogut compartir durant un any.

Gracies a tecnics, maquilladors, perruqueres, Grup EMMA, i a tohotom que d’alguna manera ha participat en aquest Muntatge.
 

I gracies a en Carles per la confiança i paciència que ha tingut.

Si la tornem a representar…..creieu-me, ens ho passarem encara mes be.

Fins llavors.  

Bona nit a tots.

Demà 1 de Febrer, farem la última Representació de Els Pastorets de Mataró.

Han set DEU Representacions sense presses, amb una calma i bon rotllo que

jo vaig pressentir en el últim assaig general i que vaig escriure en un post en

aquest blog.

Crec sincerament que s’han fet els deures.

Hi ha hagut una organització encomiable. Particularment no m’he tingut que

preocupar del dia que em tocava sortir o no. La Mia amb una puntualitat anglesa

s’ha cuidat de enviar-nos el Repartiment com recordatori de el que tocava.

Vull, públicament, agrair a tots el companys d’Espectacle el bon ambient que s’ha

respirat en tot moment.

Potser que algú pensi que aquestes frases les tindria que escriure el Director.

No fa falta. Al meu parer es el primer que ha sabut fomentar aquest bon ambient.

Sense crits.

Sense sortides de tó.

Sense arrogància.

M’he sentit be en un lloc que es com la meva segona casa.

Gracies a tots per les bones estones que em passat.

Ara anirem per El Cafè de la Marina…… Veurem com va, encara que intueixo que

serà un Clàssic, digne de La Sala.

Tornem a ser-hi. Sembla que res no hagi canviat des de l’any passat. Però intueixo que en els Pastorets de Mataró, quelcom esta canviant.

Ho vaig escriure la passada temporada i ho repeteixo. El bon ambient que es respira als assajos es certament fora de sèrie. La puntualitat que per regla general a la Sala te una nota mitjana de 1,5, en els assajos treu un 9, 5 sobre 10.

La part tècnica, malgrat tot el que s’ha dit de manca de personal, observo que treballa sense fer “soroll”, però diria que amb extraordinària efectivitat.

El tema artístic, va millorants progressivament, amb assajos dividits per tipus de personatges, i crec, encertadament, per persones que mereixen tot el reconeixement en l’àmbit teatral.

No he assistit a assajos de corals, però veient el desenvolupament escènic dels cants, i  encara que els mitjans de so no siguin els mes adients, la direcció musical esta funcionant,  potser soc atrevit, però crec que serà recordada com un element innovador en l’Espectacle.

Es d’agrair l’esforç de tota la gent que participa, i que per cert, la massa d’homes ha millorat en quantitat si la comparem amb l’any passat.

Donem-se ànims nosaltres mateixos per continuar per aquesta línea. Crec que val pena, de cara a un Espectacle que aquest any encara tenim, però que no sabem el futur que l’hi depara el destí……….. Això, es clar, no esta a les nostres mans. Es un tema que avui no toca, com diria el M.H. Tindrem temps per anar-ne parlant..

Ens ha deixat de manera sobtada en Jordi de Ramón.

Des de aquesta pagina, vull, públicament, donar el meu condol i suport a tota la seva família i dir que l’altre “família” ,tota la Sala Cabañes, a la qual havia dedicat molt de temps i esforç, estem tristos i afectats per la seva mort.
Es difícil expressar amb paraules el que a vegades se sent a dins. Es per això que com a homenatge a un bon amic, voldria recordar el poema de Martí Pol que diu:

Torna al teu clos

Ara saps que la mort no és morir-te si no que mori algú estimat.

 La teva mort no et convida al tètric espectacle :te’n fa protagonista, i deu ser trist.

 Però més trist és veure l’agonia lenta d’algú que estimes. Com el costat conegut es degrada i malmet fins a tornar-se un feix d’ossos i pell que ni se serva, però encara estima,

Qui parla de guarir-se amb l’esperança de que mai no ha perdut la fe en els altres.

 Clames llavors als déus i contra els déus inútilment, que els déus mai no responen. El seu callaré s un mirall opac.

. Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi foro amb una opció de vida, ara que saps que morir-te no és la mort, i emplena d’amor el buit de l’estimada morta. 

 Adeu Jordi. Descansa en pau.

L’Eugene Ionesco, mestre de l’absurd va escriure: “ Les ideologies ens separen. Els somnis i l’angoixa es uneixen “.

Pensem tots plegats en el somni de que tot anirà be, perquè hem fet be els deures, i l’angoixa que tindrem moments abans de pujar el telo.

Des dels vuit anys. de la ma del meu pare, vaig, com qui diu, a començar a caminar per el Centre. Llògicament era massa menut per fer teatre, encara que recordo perfectament com era l’antic Cafè, recordo a en Pepet que “portava” el Bar, el futbolí que quedava a ma dreta a prop de la porta que donava al passadís on hi havia la Secretaria, la barra de bar, sempre fosca del darrera, a pocs metres d’una habitació habilitada com a “guardarropía”.
Han passat, ni mes ni menys que CINQUANTA anys.

Es per això, mes que tot, que quan et trobes amb retalls de noticies com la queda escrita al principi, et detures i et venen tantes i tantes coses al cap, i no pots mes que pensar, que carai ¡¡¡, els temps avencen sense respectar records, ni emocions, doncs si així es, al menys que, si es fa una obra nova per un Teatre nou es faci amb el cap i no amb els peus, amb una paraula que es faci BEN FETA. Dic això i no puc deixar de recordar el Teatre Clave, el petit Liceu que l’hi deien. Allí no varen fer cap obra, ni be ni mal feta, senzillament la van destruir i la Ciutat es va quedar sense un lloc emblemàtic.

Esperem doncs que la “semi profecia” de la nostra Presidenta sigui una realitat d’aquí a 25 anys, ja que jo en tindre 83 i amb una mica de sort encara hi soc a temps a veure-ho. M’agradaria. Ben cert.